Fhyujk

Julivert

Petroselinum crispum
Julivert
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Apiales
Família	Apiaceae
Tribu	Apieae
Gènere	Petroselinum
Espècie	Petroselinum crispum (Mill) Hill
Nomenclatura
Basiònim	Apium crispum
Sinònim taxonòmic	Apium petroselium L. Carum petroselinum (L.) Benth. & Hook. f. Petroselinum hortense auct. Petroselinum peregrinum Lag. Petroselinum sativum Hoffm.[1]

El julivert (Petroselinum crispum) és una planta de la família Apiàcia, també anomenada família Umbel·lífera. De les dues varietats de julivert, la de fulles arrissades (Apium petroselinum) és més decorativa però amb un gust menys intens. És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Normalment se'n consumeixen les fulles però també se'n pot menjar l'arrel.

Ecologia

Es troba en zones temperades. Creix en substrats ben abonats: horts, jardins, pels voltants de camins, murs i zones rocoses. És una planta originària de Grècia i l'illa de Sardenya que també es troba al Mediterrani oriental, Nord d'Àfrica i Sud-oest d'Àsia. Actualment es cultiva arreu del món però sobretot a molts llocs d'Europa. Creix espontàniament en zones fresques al costat de parets i roques. Als Països Catalans apareix com a subespontània al voltant de les cases de pagès i, molt sovint, entre les roques de les parets fetes de pedra seca.

Morfologia

Petroselium crispum és un arbust (entre 20 cm - 1,5 m). L'arrel fa uns 10 cm de llargària per 2 cm d'ample, és napiforme, carnosa i té una tonalitat groguenca-ataronjada. De l'arrel en surten les tiges, de tipus herbàcia i ascendents. Les fulles amb pecíols llargs, són tripinnades i dentades (o trilobulades amb folíols dentats). Les flors són pentàmeres i actinomorfes, de color groguenc-verdós i es troben agrupades en umbel·les compostes i planes. El calze està format per cinc sèpals. L'androceu consta de cinc estams alternats amb els cinc pètals que componen la flor. El gineceu és format per un pistil d'ovari ínfer format per dos carpels (bicarpel·lar).
Els fruits són diaquenis (2mm llarg per 1-2mm d'ample) oval-arrodonits que formen dos mericarps separats.^[2] Normalment floreix en juny i fructifica al llarg de l'estiu.

Farmacologia

Droga o òrgan usat com medicinal

La droga de la planta està constituïda pels fruits però també se n'usen les fulles i les arrels.

Composició química

La composició de l'oli essencial del julivert, segons la part de la planta és la següent:

• 
  Fruit, anomenat erròniament llavor (2-7%): apiol, miristicina, tetra-metoxi-alilbenzè, aldehids, cetones, terpens, alcohols terpènics i petròsid. Els tres primers poden arribar a constituir el 50% de l'oli essencial.


• 
  Fulles (0,05-0,3%): apiol, miristicina (>85%), 1,3,8-p-mentatriè, 1-metil-4-isopropenilbenzè i terpens.


• 
  Arrel (0,1-0,5%): apiol, miristina.^[3]
  

Els metabòlits més abundants en el julivert són els flavonoides (apiïna, apiol, luteonina...)

Accions farmacològiques

El julivert s'usa com:

• 
  Antianèmic/Vitamínic: evita l'anèmia, ja que és molt ric en minerals i en vitamines.


• 
  Antiescorbútic: preveu les afeccions causades per la falta o insuficiència de vitamina C.


• 
  Antiespasmòdic: disminueix els espasmes.


• 
  Antimicrobià: té activitat antibacteriana.


• 
  Antipirètic/Vasodilatador: serveix per a disminuir la febre. Els seus elements són medicaments que poden actuar donant lloc a una vasodilatació perifèrica general.


• 
  Antirraquític: combat el raquitisme.


• Antireumàtic


• 
  Antixeroftàlmic: combat la xeroftàlmia o xeroma, aspecte sec o mat de la conjuntiva causat per la manca de vitamina A.


• 
  Aperitiu: obre les vies digestives i obre la gana.


• 
  Carminatiu: ajuda a expulsar les flatositats gàstriques i intestinals.


• 
  Depuratiu: antisèptic de la sang, tub digestiu i vies urinàries.


• 
  Desintoxicant: afavoreix l'eliminació de toxines i substàncies pertorbadores.


• 
  Diürètic/Laxant: afavoreix l'eliminació del líquid del cos. L'apiol, junt amb la miristicina, té un efecte irritant sobre la mucosa urinària. Estudis recents demostren que aquestes substàncies impedeixen el bon funcionament de la bomba sodi-potassi, i, com a conseqüència, es crea un flux osmòtic d'aigua cap a la llum de l'intestí.


• 
  Emmenagog: regula la menstruació i en rebaixa els dolors. Actua sobre l'úter.


• Estimulant general, nerviós i de les fibres musculars llises


• 
  Estomacal: afavoreix la digestió.


• 
  Expectorant: ajuda a expectorar o eliminar substància per via oral.


• 
  Pectoral: enforteix els pulmons i ajuda a curar-ne els mals.


• Regenerador capil·lar


• 
  Resolutiu: ajuda a curar nafres, ferides, etc.


• 
  Vermífug: ajuda a l'expulsió de cucs paràsits intestinals.^[4]
  

Ús medicinal

El julivert s'usa per afavorir la digestió, contribueix a eliminar les flatulències i obre la gana, ja que és un bon carminatiu.
Gràcies a la seva qualitat de diürètic, s'usa per a l'eliminació de líquids corporals, sobretot en casos d'obesitat, malalties reumàtiques i cardíaques associades amb l'acumulació d'aigua al cos.
La presència d'apiol i miristicina fan que sigui un bon emmenagog i s'usi per a alleujar els dolors de la menstruació.

De forma externa s'usa com a col·liri ocular per a alleujar irritacions de l'ull, com a relaxant en infusions i per combatre l'halitosi.

Ús etnomedicinal i popular

L'ús que es fa del julivert a nivell popular és molt divers:

• Infusions (tres tasses diàries): s'usa en casos de tos, refredats, bronquitis, trastorns menstruals, nerviosisme, reumatisme, flatulències, cistitis, edemes, còlics intestinals i com a galactagog.


• Als cabells: per combatre polls


• Ingestió en fresc: com condiment en àpats ajuda a eliminar gasos i té un efecte diürètic.


• Decocció de l'arrel.

Popularment s'havia emprat com un remei contra el mal alè (halitosi) i se sap que les dones de la Grècia antiga el feien servir per dissimular davant els seus marits que havien begut vi.

Formes galèniques

• 
  Infusió: al 2-4% de les fulles o 1-2% de les llavors. S'administren 2-3 tasses diàries.


• 
  Decocció: a partir d'una arrel trossejada (2-3 g per tassa o 10-12 g/l)essent administrades 3 tasses al dia.


• 
  Extracte de fluid: en relació 1:1 en 25% d'alcohol, basant-se en 2-4 ml, 3 vegades al dia.


• 
  Tintura: en relació 1:5, s'administren 50-100 gotes, 1-3 vegades al dia.


• 
  Pols: tant el fruit com l'arrel, basant-se en 2-5 g/dia. Al mercat nord-americà s'expenen càpsules de julivert que contenen 430-455mg per unitat.


• 
  Suc: a partir de les fulles fresques, s'administren 10-15 gotes, 1-3 vegades per dia.


• 
  Oli essencial: 2-3 gotes en una mica d'aigua i/o sucre, fins a 3 vegades per dia.^[3]
  

Toxicitat i efectes adversos

Com d'altres plantes considerades inofensives, el julivert és lleugerament tòxic consumit en grans quantitats. Quan l'apiol es troba en quantitats elevades, actua sobre el sistema nerviós de manera que pot provocar hematúria, hiperglucèmia i paràlisi muscular. A més, la miristicina és estupefaent i es comporta com un agent al·lucinogen. L'apigenina presenta un efecte sedant en el SNC (sistema nerviós central).

Interaccions medicamentoses

El julivert no pot consumir-se en grans quantitats en els casos següents:

• 
  IMAO (inhibidors de la monoaminooxidasa): el julivert potencia l'acció d'aquesta substància.


• Drogues anticoagulants: la vitamina K que es troba en el julivert pot antagonitzar l'acció dels anticoagulants.


• Agents antidepressius: la presència de miristicina pot desencadenar una síndrome serotoninèrgica.

Estatus legal i estat de conservació

Les fulles de julivert es recullen quan es necessiten tallant tot el pecíol, intentant no fer malbé la tija principal. El creixement és molt ràpid, així doncs, fa nous talls i pecíols de seguida. Les fulles es poden usar fresques o congelades. També se'n troben de seques, però aquestes perden part de la seva aroma.

No és recomanable tenir el julivert en remull perquè la vitamina C és hidrosoluble i es pot perdre. A l'hora de netejar-lo, sobretot si està pansit, és millor fer-ho amb aigua calenta perquè després es tritura millor.

Les arrels recollides a la tardor es poden guardar en pots de vidre quan siguin seques.^[5]

Història

Galè, que exercia a Pèrgam i a Roma, es feia portar julivert expressament des de Macedònia, ja que atribuïa a les fulles d'aquesta planta propietats resolutives i vulneràries, és a dir, útil per a curar bones ferides. Antigament es confiava en les virtuts del julivert emprat en diverses malalties i subministrat de formes variades. Més que un condiment, els terapeutes i els naturalistes de l'Antiguitat, des d'Hipòcrates fins a Galè, ja parlaven del Petroselinum com a substància que feia orinar i menstruar.

Dioscòrides, metge dels exèrcits de Neró, a més, també deia que era útil contra les ventositats de l'estómac i de l'intestí. Dioscòrides recomanava als soldats dur a sobre fulles de julivert per recobrar forces i procurar energia i aquests les prenien abans dels combats.^[6]

Els romans van dur el julivert de la zona mediterrània a Britània (Anglaterra) -van ser els britans els qui van descriure les virtuts d'aquesta planta-, i des d'aquí es va estendre a la resta del món. Els antics grecs solien usar el julivert per coronar els atletes victoriosos i també per adornar els sepulcres dels familiars difunts.

Molt valorat pels jueus, els comerciants cristians van començar a regalar-lo durant el segle XIII, per menysprear els jueus. Aquesta tradició s'ha estès fins a l'actualitat.^[7]

Fotos

• 
  

  

  
  

  
  

  Planta de julivert
  

  
  

  
  


• 
  

  

  
  

  
  

  Julivert arrissat
  

  
  

  
  


• 
  

  

  
  

  
  

  Julivert comú
  

  
  

  
  

Referències

Bibliografia

• Alonso, J.R. (2004). Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus. Buenos Aires.


• Berdonces, J.L. (1998). Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid.


• Vanaclocha, B. & Cañigueral, S. (2003). Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4a. Barcelona.


• Sintes Pros, J. Virtudes curativas del apio y el perejil. Ed. Sintes S.A., 2a Edició. Espanya. I.S.B.N.84-302-0535-7

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites
	Viquiespècies

Viccionari