Fhyujk

Elx
Elche / Elx
escut d'Elx
Vista d'Elx
Localització
38° 16′ 01″ N, 0° 41′ 54″ O / 38.266944444444°N,0.69833333333333°O / 38.266944444444; -0.69833333333333
Estat	Espanya
Autonomia	País Valencià
Província	província d'Alacant
Comarca	el Baix Vinalopó
Capital de	el Baix Vinalopó
Capital	Elche
Municipi	21
Població
Total	230.625 (2018)
• Densitat	707,22 hab/km²
Gentilici	elxà, elxana,[1] elxer, elxera,[2] elxí, elxina,[3] il·licità, il·licitana
Predomini lingüístic	Valencià
Geografia
Superfície	326.100.000 m2 (326,1 km2)
Banyat per	Mar Mediterrània
Altitud	86 m
Limita amb	Alacant Asp Crevillent Dolores Guardamar del Segura Montfort Sant Fulgenci Santa Pola
Partit judicial	Elx
Història i celebracions
Fundació	segle V aC (Ilici)
Festa major	Verge de l'Assumpció, el Misteri Del 13 al 16 d'agost
Patró	Sant Agatàngel (3 de febrer)
Organització política
• Alcalde	Carlos González
Economia
Pressupost	189.780.443,61 € (2012)
Identificador descriptiu
Codi postal	03201–03208, 03293, 03139, 03194–03195, 03290–03296 i 03320
Zona horària	UTC+01:00
Prefix telefònic	966 - 965
Codi de municipi INE	03065
Codi ARGOS de municipis	03065
Altres
Agermanament amb	Subotica (Sèrbia) Jaca (Aragó) Orà (Algèria) Tolosa de Llenguadoc (Occitània) Kasukabe (Japó) Xumen (Bulgària) San Bartolomé de Tirajana (Canàries)
Lloc web	www.elx.es

Elx (IPA: ['ɛltʃ]) (oficialment Elche/Elx) és una ciutat valenciana, capital de la comarca del Baix Vinalopó, a la vora del riu Vinalopó. La població total del municipi arriba als 230.354 habitants (INE 2011), mentre que la població del nucli urbà és de 190.142 (INE 2011); així, és la tercera ciutat més poblada del País Valencià, la segona de la província d'Alacant, la vintena en població a nivell estatal i la quarta major ciutat excloent capitals de província. L'àrea metropolitana d'Alacant-Elx, que agrupa Elx amb la conurbació d'Alacant-Sant Vicent del Raspeig-Sant Joan d'Alacant i amb les localitats properes de Santa Pola i Crevillent, és la vuitena més poblada de l'Estat espanyol, amb uns 735.000 habitants.

En el segle V aC va ser fundada la ciutat ibera d'Ilici. Amb l'arribada dels romans, es va començar a formar una colònia que es va poblar amb veterans de les Guerres Càntabres i que passaria a anomenar-se Colonia Iulia Illici Augusta, entorn de l'any 26 aC. Sota el domini musulmà, durant l'edat mitjana, la ciutat es va establir en el seu emplaçament actual. Arran de la conquesta cristiana, al voltant de l'any 1250, la ciutat va passar a la Corona de Castella. L'any 1265 els musulmans van ser expulsats de la ciutat després d'una rebel·lió i, en 1305, Elx va ser cedida al Regne de València. Durant el regnat d'Amadeu de Savoia, en 1871, el monarca li va atorgar el títol de Ciutat després d'una visita a la vila. Durant els anys 60 i 70 del segle XX, la ciutat va experimentar un fort augment de població lligat a la industrialització, que convertiria a Elx en un dels principals productors de calçat d'Europa.^[4][5]

El Palmerar d'Elx, el més gran d'Europa amb més de 200.000 palmeres, ha sigut declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. També ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat el Misteri d'Elx, un drama sacro-líric medieval cantat en valencià, que tracta la mort i Assumpció de la Mare de Déu. Segons els especialistes, està datat al segle XV, en la seua part més antiga, i és cantat en valencià medieval.

Geografia

L'ampli terme municipal, 326,1 km², s'estén per una planura travessada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, coberta de palmeres; té 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge; en l'interior del municipi hi ha el pantà d'Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha el Clot de Galvany, el Palmerar, amb la palmera Imperial, i el parc natural de Les Salines.

Història

Dama d'Elx

Article principal: Història d'Elx

La història d'Elx comença a L'Alcúdia, jaciment situat a 2 km del nucli urbà, on es troben deixalles des del neolític fins als visigots; l'època íbera és la de major esplendor; va ser quan es va tallar la Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada, una de les obres artístiques més importants d'aquesta època, trobada en 1897 i que és al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes perquè sigui retornada al seu lloc d'origen; la ciutat d'Ilici o Illici, que pertanyia al contestans, va passar a sobirania de Roma durant la Segona Guerra Púnica; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que en temps d'August establiren en aquesta ciutat ibèrica una colònia de veterans; llavors es va anomenar Iulia Illici Augusta, i era colonia immunis amb ius italicum. A la ciutat s'encunyava moneda de bronze, i a la costa (bastant propera) tenia un port anomenat Illicitanus Sinus (Santa Pola), just al centre d'una badia formada pel promontoris Saturni i Dianium (Dénia).

Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab, els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en el que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu; sota domini àrab es va dir Alsh; la conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a instal·lar-se en el Raval de Sant Joan i als jueus en el que ara és la parròquia del Salvador; en època de les taifes, pertanyé, adés l'Emirat de Dàniyya, adés a l'Emirat de Múrsiya.

La conquesta cristiana la va efectuar l'infant Alfonso (futur Alfons X el Savi) al voltant de l'any 1250, passant així Elx a la corona de Castella. Arran de la conquesta, va ser constituït el senyoriu d'Elx, encomanat al Senyor de Villena, l'infant Manuel, germà d'Alfonso X i pare d'un dels grans escriptors castellans de l'edat mitjana, Don Juan Manuel, que li succeiria en la possessió d'Elx.

Després d'una revolta musulmana l'any 1265, Alfons X de Castella va haver de demanar ajuda al monarca aragonès Jaume I; aquest va ajudar als castellans a recuperar la vila, juntament amb els territoris propers. Com a represàlia, els musulmans van ser expulsats de la ciutat i es van veure obligats a edificar una nova població a la rodalia de la Vila Murada, coneguda actualment com el Raval de Sant Joan. En 1296, Jaume II d'Aragó va atacar els territoris castellans situats a la meitat sud de la província d'Alacant i va conquistar, entre altres llocs, la ciutat d'Elx. En 1304, en acompliment de la Sentència Arbitral de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar del Segura i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram; aquest fet és essencial, perquè va contribuir a desenvolupar un ample procés de privatització de terres, dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergirà el 1470 quan la reina Isabel de Castella cedisca a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx, prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó; i tanmateix el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà. El 1332, durant la guerra per la Conquesta del Regne de Granada fou atacada pels granadins encapçalats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah.^[6]

Els segles XVI i XVII són conflictius socialment, d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al front de les quals anava el mateix senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baix-medieval; d'altra l'expulsió morisca que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas, sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada a l'entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges notaris, una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger; un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la presa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, són el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un estira-i-arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697.

El Palau d'Altamira, construït a finals del segle XV

Altre aspecte cridaner del segle és l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle; el XVIII comença marcat per l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa dóna l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que crea la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i aliena erms comunals i propis i que torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recupera el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; a partir d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant possibilita l'aparició de noves fortunes i retalla les possibilitats dels estrats més baixos; aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial^[7] a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos.

L'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera, el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos que simplement treballaven a canvi de matèries primeres.

El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es comença a importar lona del Principat –Mataró– progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar; tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera; el breu regnat d'Amadeu I suposà, en una curta visita a les aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat; el procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia, composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que comença a formar les seues entitats financeres –caixes d'estalvis– i patronals –Centro Industria Alpargatera– i on destaca Manel Gómez Valdívia.

Durant la dictadura de Primo de Rivera a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc.) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll, alcalde en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat, clavegueram, escoles, escorxadors, etc.; els Obrers conseqüentment comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics; en 1903 es coneix la primera vaga a Elx.

La Segona República Espanyola fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha per a la seua explotació col·lectivista; la guerra de 1936–1939 deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 mercès a la indústria i es va consolidar entre 1965–1975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

Economia

L'agricultura que ha perdut pes últimament continua sent un sector important que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers (Palmerar d'Elx); el turisme, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges; el comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira entorn del calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos "Ciutat d'Elx", el palau ferial IFA, en què se celebra "Expocalzado Internacional", que constitueix la principal fira del sector i aeroport internacional a Torre del Pla. També hi ha la Universitat Miguel Hernández.

Demografia

Evolució demogràfica (des de 1877) Censos de població[8]
	Font: Institut Nacional d'Estadística

En 2015 el municipi d'Elx tenia 227.312 habitants (segons xifres oficials de l'INE), distribuït entre els diferents nuclis de població. D'ells, 187.135 habitants, el 82,33% de la seua població, vivia en el nucli urbà d'Elx, i la resta en les nombroses partides rurals i pedanies amb què compta el municipi. Les dades de la piràmide de població de 2015 indica que la població menor de 20 anys és el 16,77% del total, la compresa entre 20-40 anys és el 23,27%, entre 40-60 anys és el 23,16% i la major de 60 anys és el 16,01%.

El 1900 Elx tenia 27.308 habitants i era la quarta ciutat de la província d'Alacant per darrere d'Alacant, Alcoi i Oriola. Fins a 1940 va créixer al mateix ritme que Alcoi i Oriola, però a partir d'esta data va despuntar amb la industrialització i va rebre molts immigrants, per la qual cosa passà de 46.596 el 1940 a 73.320 el 1960 i 162.873 el 1981. Elx no ha deixat de créixer als últims anys encara que ha sigut més lent a causa del descens de la natalitat i ha passat de 188.062 el 1991 a 194.767 el 2001 i 201.731 en el 2003. Als últims anys el creixement demogràfic s'ha reforçat per l'arribada d'immigrants iberoamericans i magrebins.

Nacionalitats estrangeres amb més de 500 habitants (any 2006)[10]
Posició	Nacionalitat	Població
1ª	Marroc	3.955
2ª	Romania	3.589
3ª	Colòmbia	2.758
4ª	Equador	2.723
5ª	Argentina	1.222
6ª	Algèria	1.148
7ª	Regne Unit	847
8ª	Xina	787
9ª	Itàlia	596

Immigració

En el context de l'augment de la població estrangera a Espanya, la població estrangera a Elx va créixer més del 83% en sis anys, passant de 4.241 en 2001 a 32.028 residents estrangers a la fi de 2009, la qual cosa va representar un 13,92% de la població total.^[11] Des de 2010 s'ha patit una lleugera disminució en el nombre de residents estrangers, entre altres causes, per la crisi que pateix el país des del 2008, passant de 32.027 en 2010 a 30.853 en 2012, representant un 13,39% del total de població.

Segons el cens de l'INE del 2006, els residents estrangers més nombrosos eren els marroquís (16,41% del total d'estrangers censats), els romanesos (15,28% del total d'estrangers censats), els equatorians (10,87%), i els colombians (10,28%).^[12] Per continents d'origen, el 35,98% dels estrangers censats a Elx provenia d'Iberoamèrica i el 35,06% d'altres parts del continent europeu.

Cal destacar també la immigració castellana i murciana, que durant el procés d'industrialització de la ciutat es va traslladar a Elx a la recerca de treball, portant la seua llengua materna, el castellà.

Llengua

Segons un estudi de 1994 del Servei de Recerques i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana, un 32,83% de la població parlava a casa principalment en valencià, mentre que un 61,49% utilitzava a casa preferentment el castellà. Segons el cens lingüístic de la Generalitat Valenciana de l'any 2001, Elx ciutat tenia el 2001 un 40% de valencianoparlants (als barris tradicionals i als primers eixamples entre un 50% i un 65% afirmen saber parlar valencià mentre que la llengua és molt minoritària als barris d'alta immigració com Carrús, els Palmerars o Sant Antoni). Al Camp d'Elx el valencià és clarament majoritari i s'arriba a més del 80% de parlants en les pedanies al sud de la ciutat, algunes molt poblades, com la Baia, Asprella, la Foia o Matola, on la fidelitat lingüística interna és molt alta. Segons l'últim cens lingüístic publicat en 2011, un 42,92% de la població afirmava saber parlar valencià, un 83,26% comprendre-ho oralment, mentre que un 51,38% afirmava comprendre-ho escrit i un 26,26% escriure-ho.^[13]

Edificis i llocs d'interès

Palau d'Altamira.

Joves i grans descansen en una plaça de l'antiga vila, i actual barri, del Raval d'Elx.

Vista panoràmica del Palmerar d'Elx.

Monuments religiosos

• Convent de la Mercè, amb façana renaixentista, església gòtica, claustre del XVIII i uns importants banys àrabs, del XVI.


• 
  Basílica menor de Santa Maria. Una de les més belles representacions del barroc valencià. Lloc de representació del Misteri d'Elx.


• Ermita de Sant Sebastià. Annexa a la basílica, alberga la Casa de la Festa, seu del Misteri.


• Església de Sant Josep. Declarada BIC.


• Convent de les Clarisses. Segle XVI.


• Barri i antiga vila morisca del Raval.

Monuments civils

• Vila Murada, recull d'edificis que compendien la història de la ciutat.


• 
  Torre de la Calaforra. Del segle XIII però amb moltes modificacions. Albergà a les primeries del segle XX una lògia francmaçònica.


• Alcàsser de la Senyoria o Palau d'Altamira. Construït en el segle XV pel primer senyor de la ciutat. Alberga el Museu Arqueològic i d'Història d'Elx "Alejandro Ramos Folques".


• 
  Ajuntament. De 1441, amb llotja gòtica i façana renaixentista.


• Torre de la Vetlla o de Calendura hi ha un rellotge amb dos autòmats (Calendura i Calendureta).^[14]
  


• L'Alcúdia. Parc arqueològic i museu^[15] que ens acosten a la civilització ibera i a la romana.


• Palau de Jorge Juan. Declarat BIC.


• 
  Museu d'Art Contemporani. En l'antic ajuntament del Raval.


• Museu Agrícola de Puçol. En la partida del mateix nom.


• Muralles de l'Alcúdia.


• Muralles d'Elx. Hi ha abundants restes de la muralla i les torres de santa Llúcia, del Consell, la torre Cova i la torre VIII, entre d'altres.


• Pont gòtic de Santa Teresa.


• Torre d'Asprillas. A la partida de Les Baies, forma part d'una casa particular.


• Torre de Carrús. De 1701, adossada a un caseriu de construcció posterior.


• Torre de Ressemblanc. Segle XV. Inclosa en l'Hort de la Torreta. Actualment Institut de Formació Professional.


• Torre Palombar. Molt restaurada i afegida a un edifici posterior.


• Torre de l'Hort dels Vaïllos. Segle XV. Completament restaurada i en excel·lent estat.


• Torre Estanya. Possiblement musulmana. Propietat particular i en ruïna absoluta.


• Palmerar d'Elx


• Clot de Galvany

Panoràmica d'Elx

Dates d'actes festius i d'interès popular

• 
  3 de febrer: Sant Agatàngel, patró d'Elx, nascut a l'antiga Illici el segle IV dC.


• 
  Setmana Santa Il·licitana
  
  
  
  • 
    Diumenge de Rams, Processó amb les Palmes Blanques. Festa d'Interés Turístic Internacional.
  
  
  • 
    Diumenge de Resurrecció, Processó de Glòria, de les Al·leluies.
  
  
  
  


• 
  4 d'agost: Aniversari del descobriment de la Dama d'Elx.


• Del 10 al 15 d'agost: Festes en honor a la patrona, la Verge de l'Assumpció
  
  
  
  • Moros i Cristians
  
  
  • 
    13 d'agost: Nit de l'Albà.
  
  
  • 
    14 d'agost: Nit de la roà.
  
  
  • 
    14 i 15 d'agost: Misteri d'Elx, Festes d'Interés Turístic Internacional, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
  
  
  
  


• 
  28 de desembre: Festa de la Vinguda de la Verge de l'Assumpció, patrona d'Elx.

Cultura

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem:

• El Conservatori Professional de Música d'Elx i la Banda del Conservatori
  


• Festival Internacional de Cinema Independent. Es fa des de 1978.


• Festival Medieval d'Elx. De convocatòria anual, des de 1990
  


• Setmana Internacional de Música i Cultura Ètnica i Mestissatge. Es començà a fer el 1996
  


• El Festival d'Artistes al carrer "Elx al carrer", que es fa anualment des de 2006^[16]
  

Gastronomia

En els menjars d'Elx hi destaquen els arrossos, especialment l'arròs amb costra, els guisats amb peix, com ara les pipes i carasses (bacallà amb nyores), La llisa de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb tarongetes (bullit amb pilotes i carn). De dolç, per descomptat, els dàtils de les seues palmeres, el pa de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla i per a acompanyar-los el tomaní, licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

Política i govern

Corporació municipal

El Ple de l'Ajuntament està format per 27 regidors. En les eleccions municipals del 24 de maig de 2015 el Partit Popular (PP) hi obtingué 9 regidors; el Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) 8, Compromís per Elx 4, Ciutadans - Partit de la Ciutadania (C's) 3, Ilicitanos por Elche 2 i Partit d'Elx 1.

Eleccions municipals de 24 de maig de 2015 - Elx
Candidatura			Cap de llista	Vots		Regidors
	Partit Popular de la Comunitat Valenciana		Mercedes Alonso García	32.878	29,63%	9 (-5)
	Partit Socialista del País Valencià-PSOE		Carlos González Serna	29.071	26,20%	8 (-4)
	Compromís per Elx		Mireia Mollà Herrera	15.293	13,78%	4 (+4)
	Ciutadans - Partit de la Ciutadania		David Caballero Malagón	10.694	9,64%	3 (+3)
	Ilicitanos por Elche		Cristina Martínez Rodríguez	7.267	6,55%	2 (+2)
	Partit d'Elx		Manuel Jesús Ruiz Pareja	6.487	5,85%	1 (0)
	Esquerra Unida del País Valencià		Santiago Soriano Català	4.289	3,87%	0 (0)
	Altres candidatures[a]			3.780	3,41%	0
	Vots en blanc			1.211	1,09%
Total vots vàlids i regidors				114.453	100 %	27
	Vots nuls			964	0,86%**
Participació (vots vàlids més nuls)				111.934	66,49%**
Abstenció				56.401*	33,51%**
Total cens electoral				168.335*	100 %**
Alcalde: Carlos González Serna (PSPV) Per majoria absoluta dels vots dels regidors (15 vots: 8 de PSPV, 4 de Compromís, 2 de Ilicitanos por Elche i 1 de Partit d'Elx.[b][17][18])
Fonts: Ministeri de l'Interior.[19] Junta Electoral de la Zona d'Elx.[20] Diari Ara[21] (* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)

Eleccions municipals des de 1979

L'evolució en el repartiment dels regidors per partits polítics des de les eleccions municipals de 1979 és la següent:

Candidatura		1979	1983	1987	1991	1995	1999	2003	2007	2011	2015
	AP / PP[c]	2	8	5	8	13	12	11	13	14	9
	PSPV-PSOE	13	17	14	16	11	14	15	13	12	8
	Compromís									0	4
	C's										3
	IxE										2
	PdE									1	1
	PCE / EUPV[d]	3	2	2	2	3	1	1	1	0	0
	UCD	8
	CDS		0	6	0
Font: Ministeri de l'Interior[19]
Llista d'alcaldes d'Elx

Alcaldes

Des de 2015 l'alcalde d'Elx és Carlos González Serna del PSPV.

Esports

L'Estadi Martínez Valero durant un partit de
l'Elx CF

La ciutat d'Elx compta amb diversos clubs esportius patrocinats majoritàriament per empresaris del calcer locals.

• Futbol
  
  
  
  • Elx Club de Futbol
  
  
  • 
    Esportiu Il·licità, filial de l'Elx CF.
  
  
  
  


• Futbol Sala (femení)
  
  • Femesala Elx
  
  


• Rugbi
  
  • Elx R.C.
  
  


• Voleibol
  
  • J'Hayber Elx
  
  

Elx compta també amb el segon estadi valencià amb més capacitat, l'Estadi Martínez Valero, que té un aforament de 38.750 espectadors.

Entitats locals

La vida cultural d'Elx té diversos vessants, com l'ecologisme, el valencianisme, o les actives associacions de veïns. Entre les associacions culturals destaca El Tempir i el Casal Jaume I.

Personatges il·lustres

• 
  Sixto Marco Marco, pintor i escultor.


• 
  Gaspar Jaén i Urban, poeta i arquitecte.


• 
  Diego Jaén Botella, sacerdot i polític, assassinat pels revoltats franquistes a Melilla.


• 
  Fernando Acuña, organista i compositor.


• 
  Alfredo Javaloyes López, compositor i director d'orquestra.


• 
  Aureliano Ibarra Manzoni, polític liberal, representa el pensament il·lustrat del segle XIX a Elx.


• 
  Pedro Ibarra Ruiz Historiador, escriptor i arxiver municipal d'Elx (germà de Don Aureliano Ibarra).


• 
  Vicente Molina Foix, escriptor, crític de cinema i autor dramàtic.


• 
  Isabel Fernández Judoka, medallista en els Jocs Olímpics d'Atlanta 1996 i Sydney 2000.


• 
  Vicente Verdú, escriptor i periodista


• 
  Alejandro Ramos Folqués, arqueòleg fundador del Museu Arqueològic d'Elx (actual MAHE).


• 
  Vicent Albarranch i Blasco, pintor.


• 
  Antonio Bernad, pintor, caricaturista i dibuixant surrealista.^[23]
  

Ciutats agermanades

• 
  Tolosa de Llenguadoc (Occitània) des de 1981
  


• 
  Orà (Algèria) des d'abans de 1939


• 
  Jaca (Osca, Aragó)
  


• 
  Subotica (Sèrbia)
  


• 
  Kasukabe (Japó)
  


• 
  Xumen (Bulgària)
  


• 
  San Bartolomé de Tirajana (Canàries)
  

Notes

Referències

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)

• Web de l'Ajuntament d'Elx


• Institut Valencià d'Estadística


• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat