Fhyujk

Trevor Jones

Biografia
Naixement	23 març 1949 (69 anys) Ciutat del Cap
Educació	Universitat de York
Activitat
Ocupació	Compositor i compositor de bandes sonores
Instrument	Sintetitzador
Lloc web	Lloc web oficial

Trevor Alfred Charles Jones (nascut el 23 de març de 1949) és un compositor sudafricà de música de pel·lícules i sèries televisives.^[1][2] Havent fet molt bona part de la seva carrera en el Regne Unit, Jones ha treballat en nombrosos films ben coneguts i aclamats com ara Excalibur, El tren de l'infern, Laberint, Crema Mississipí, L'Últim del Mohicans, i En el Nom del Pare; col·laborant amb productors cinematogràfics com John Boorman, Andrei Konchalovsky, Jim Henson, i Michael Mann.^[3] Tot i que no és especialment conegut fora del món de pel·lícula, ha compost per pel·lícules nombroses i la seva música ha estat qualificada per la crítica per la seva profunditat i emoció, i ha estat nominat per dos Premis Globus d'Or i tres BAFTA a la Millor Música de Pel·lícula.

Carrera

A l'edat de sis anys, Jones ja hi havia decidit esdevenir un compositor de pel·lícula. En 1967 va assistir a l'Acadèmia Reial de Música en Londres amb una beca escolar i després treballà durant cinc anys per la BBC en rememoracions de música radiofònica i televisiva. Durant 1974 Jones va assistir a la Universitat de York de la qual va obtindre un graduat en mestratge en Música de Pel·lícules i Mitjans de Comunicació. A la National Film and Television School Jones van estudiar tres anys de producció cinematogràfica i tècniques fílmiques i tècniques de so. Durant aquest temps va escriure la música per vint-i-dos projectes d'estudiant. En 1981 Jones va escriure la banda sonora per la pel·lícula curta guardonada en l'Academy Award The Bollar Bottom i pel curtmetratge Black Angel.

Jones aviat va parar l'atenció de John Boorman, qui era a la meitat de producció de la seva èpica artúrica, Excàlibur (1981). La banda sonora, tot i que majoritàriament composta de música clàssica de Richard Wagner i Carl Orff, també necessitava segons Boorman fragments originals dramàtics (així com música d'època) per determinades escenes. Donat el modest pressupost d'Excalibur, un compositor de renom era inassequible, així que Boorman va llogar Jones com a jove promesa en ascens.

La música d'Excalibur va cridar l'atenció d'en Jim Henson, el qual feia The Dark Crystal (1982), i buscant un compositor jove i frisós de treballar de manera lliure i experimental com preferia Henson. La composició resultant fou una obra expansiva, multi-faceta, interpretada per l'Orquestra Simfònica de Londres, augmentada per l'ús enginyós de sintetitzadors Fairlight i Synclavier, així com instruments d'època com el crumhorn, flauta dolça, i l'inusual doble-flageolet, el qual Jones va trobar per casualitat en una botiga de música.

Jones va continuar Excalibur amb les bandes per pel·lícules de terror La Cita (1981) i The Sender (1982), i l'aventura pirata Nate and Hayes (1983). Durant 1985 Jones va compondre un dels seus acompanyaments musicals, per la producció televisiva aclamada The Last Place on Earth.

Jones s'associà amb Henson per al musical de fantasia Laberint (1986). David Bowie va escriure i va interpretar les pistes vocals per aquesta pel·lícula, incloent l'èxit "Underground", mentre Jones va proporcionar les peces dramàtiques.

Per causa que la seva banda per The Dark Crystal, complexa i simfònica aconseguí poca notorietat, Jones va començar a repensar la seva aproximació completa a la composició dramàtica. Al voltant dels mitjans vuitanta, El treball de Jones es va fer més electrònic (molt semblant al compositor de cinema Maurice Jarre), evitant temes melòdics identificables a favor dels acords de sintetitzador que apel·laven sentiments i patrons minimalistes. Mentre va escriure una ombrívola orquestració de cambra en, 1988 per La força d'un ser menor (en la qual hi va participar el guitarrista clàssic John Williams), a bandes com ara El Cor de l'Àngel (1987), Crema Mississipí (1988) i Sea of Love (1989) son més típiques dels productes de Jones durant aquest període.

El retorn a les bandes de gran orquestra va venir amb Aracnofòbia (1990), i va proporcionar una banda sonora alegre, lleugera amb regust a Georges Delerue per al film de 1992 Blame it on the Bellboy.

L'èxit més popular de Jones va arribar el 1992 amb la seva obra musical per L'últim dels Mohicans, i la seva música apassionada, lleugera i planejadora, oculta les dificultats que afligiren la seva creació. El director Michael Mann inicialment va demanar Jones que proporcionés una música electrònica per a la pel·lícula, però poc abans d'acabar-la, es va decidir que una música orquestral seria més apropiada per a aquesta èpica històrica. Jones es va apressar a reorientar la partitura per a orquestra en el poc temps exigit, mentre que la constant relectura de la pel·lícula significava que les referències musicals de vegades havien de ser reescrites diverses vegades per adaptar-les amb els nous ritmes. Finalment, amb la data de llançament imminent, el compositor Randy Edelman va ser convocat per escriure algunes escenes menors que Jones no tenia temps de fer. Jones i Edelman van rebre el co-crèdit a la pel·lícula (fent que aquesta composició molt popular i aclamada no fos elegible per a la consideració de l'Oscar). Encara que tots estaven disgustats amb les circumstàncies, Jones no va ser acomiadat de la pel·lícula malgrat les informacions en contra.

Jones es va fer actiu a la televisió en els 90, amb puntuacions orquestrals per a diverses produccions de Hallmark, incloent Gulliver's Travels, Merlin i Cleòpatra. També va proporcionar una divertida i jazzística partitura d'estil anys 30 per a Ricard III (1995), que compta amb un arranjament de bandes de swing de The Passionate Shepherd to His Love. de Christopher Marlowe. El 1997, Jones va treballar per primera vegada amb el popular director Ridley Scott, proporcionant una banda sonora electrònica-orquestral-amb gust roquer per a G.I. Jane (1997).

Discografia

Pel·lícules

Televisió

Videojocs

• Marvel Nemesis: Rise of the Imperfects (2005)

Influències

• 
  Max Steiner, Elmer Bernstein, Maurice Jarre, John Barry
  

Referències