Fhyujk

La Conquesta de Sibèria de Iermak, una pintura de Vasili Surikov

La història de Sibèria es remunta almenys al primer mil·lenni abans de Crist amb l'aparició, al territori, d'antigues civilitzacions nòmades, com ara els escites i els xiongnu. Les estepes del sud de Sibèria foren testimoni de la successió de diversos imperis nòmades, incloent-hi l'Imperi Turc i l'Imperi Mongol. Durant la baixa edat mitjana el budisme tibetà s'estengué per les regions del sud del llac Baikal. Una fita important a la regió fou l'arribada dels russos als segles XVI i XVII, època contemporània i en molts aspectes anàloga a la colonització i assentament d'europeus al Nou Món. Durant els anys del tsarisme imperial (Imperi rus), Sibèria va ser una província agrícola i lloc d'exili dels opositors al tsarisme, com ara Dostoievski i els desembristes, entre d'altres. Els segles XIX i XX van ser testimonis del descobriment dels immensos recursos naturals de Sibèria, de la construcció del ferrocarril Transsiberià, de la industrialització i de la creació d'una gegantina xarxa de camps de treballs forçats per a dissidents polítics anomenats «Gulag», ja a l'època estalinista.

Prehistòria

Mont Belukha en las Massís d'Altai.

D'acord amb la genealogia genètica, els primers pobladors que residiren a Sibèria hi visqueren fa quaranta-cinc mil anys i s'expandiren cap a l'est i cap a l'oest per a colonitzar Amèrica i Europa. Als marges de tots els llacs siberians hi són freqüents restes humanes del període anomenat Lacustre del Neolític. A més, s'han trobat molts kurgans o túmuls, forns i altres utensilis que donen fe d'una bona densitat de població. De fet, alguns dels més antics artefactes trobats a l'Àsia Central provenen de Sibèria i del Turquestan occidental.^[1] Durant les grans migracions d'Àsia de l'est cap a l'oest, moltes poblacions foren esporuguides cap a la frontera nord de la Meseta Central Siberiana i cap a Sibèria. Les successives onades d'immigració les van acabar arraconant ca a les regions més àrides del nord.

D'acord amb algunes teories, els primers habitants de Sibèria foren els Ienisians, que parlaven una llengua diferent de la que parlava la població dels Urals i d'Altai. Alguns dels seus descendents habiten encara en les Muntanyes Saian.

Als Ienisians els van seguir els Iuracs provinents dels Urals, els quals provenien de l'alta meseta, i foren expulsats probablement pels Huns durant la seva migració al segle tercer abans de Crist, fins que entraren a Sibèria. Aquest fet ha estat comprovat a causa de la gran quantitat d'utensilis de l'Edat del Bronze trobats per tot el sud de Sibèria. No coneixien el ferro, però feren magnífics treballs amb el bronze, l'or i la plata, amb la forja d'ornaments i d'utensilis per als seus fèrtils camps conreats.

Vuit segles més tard van fer aparició a Sibèria els pobles de llengua turquesa, com els Khakassos i Uigurs, també forçats a emigrar des de les seves terres originàries. Aquests nous invasors també deixaren restes del seu pas per Sibèria, amb dos períodes ben diferenciats. Aquests pobles treballaren el bronze i el ferro en bells motius ornamentals. Alguns dels seus treballs es troben exposats en el museu Ermitage de Sant Petersburg.

Conquesta mongola de Sibèria

Els mongols havien mantingut sempre una estreta relació amb els pobles siberians, als quals anomenaven "gent del bosc" (Ойн иргэд). Molts d'ells, sobretot les tribus assentades als voltants del llac Baikal, parlaven mongol, mentre que altres, com els barga, els tuvinians, els pobles de llengua turquesa, samoiedes i els ienisians eren completament diferents dels mongols.

L'any 1206 Genguis Khan es va proclamar rei absolut de les tribus mongoles i turco-mongòliques del sud de Sibèria. En els anys següents van ser progressivament conquerides les altres tribus siberianes com els Oirats, els barga, els Khakassos, els uriats, els tuvinians i els kirguís.^[2] Sota la dominació mongola, els siberians quedaren organitzats en tres tumen (unitats de deu mil)^[3] i diversos telengit (unitats de mil). Els mongols també establiren una colònia d'artesans agricultors xinesos durant la guerra contra Xina.

Sibèria occidental estigué lligada des de la conquesta mongola als descendents del fill gran de Genguis Khan, Jotxi. Amb la divisió de l'Imperi Mongol, aquests descendents foren els khans de l'Horda d'Or (o ulus de Jotxi, originalment).^[4] Com a curiositat d'aquest període es pot dir que la recaptació d'impostos es féu amb trineus tirats per gossos per travessar amb més rapidesa el territori. Sibèria occidental romangué sota el domini de l'Horda d'Or fins a la seva desintegració al segle xv, l'any 1428, quan es va dividir entre diversos khanats, entre ells el de Sibèria.

Khanat de Sibèria

El Khanat de Sibèria durant els segles XV i XVI

El Khanat de Sibèria (1428-1598) va ser la resposta a la desintegració de l'Horda d'Or, com un dels hereus d'aquesta. Va tenir com a centre la ciutat de Tiumén, i un territori que abastava des del riu Ienissei fins als Urals, i des de l'oceà Àrtic fins a les estepes meridionals creuades pels rius Irttysh i Ishim. Estava format per ètnies més diverses, sent les principals les dels tàtars siberians, khantis, mansis, iuracs i selkup. La dinastia Taybughid (no emparentada amb Genguis Khan), es disputava el tron amb els descendents de Shibam, un fill de Jotxi, i un khan d'aquesta família, Taibuga, prengué el poder en 1450.

A principis del segle xvi van començar a arribar al Khanat fugitius tàtars del Turquestan, estaven formats per agricultors, adobers, comerciants i clergues islàmics que s'assentaren a les terres a l'est dels Urals. S'organitzaren en petits principats sotmesos a la voluntat del Khan de Sibèria. A pesar de tot, tingueren enfrontaments amb els russos que habitaven a l'altra part dels Urals i que començaven a colonitzar la serralada. Aquests enfrontaments amb Moscòvia els obligaren al Khan Ediger a enviar emisaris a Moscou accedint a pagar un tribut anual.

L'últim Khan de Sibèria fou Kutxum (?-1605,va regnar entre 1563-98) i va intentar dur a terme diverses reformes, com ara convertir als tàtars siberians, seguidors del xamanisme, a l'islam. D'aquesta manera, va demanar al Khan de Bukharà, Abdullah, l'enviament de clergues musulmans a Iskar. La conversió sols va tenir èxit en les ciutats, ja que gairebé no va tenir influència en els territoris dels rius Irtix i Obi, o en l'Altai. Es va iniciar la inauguració d'escoles amb l'objectiu de millorar l'escolarització. Per últim, cal destacar que Kutxum es va negar a pagar en 1571 el tribut a Moscòvia, desafiant així als russos, a la vegada que s'aliava amb el Khanat de Crimea. Aquesta hostilitat va tenir el seu auge el 1573, quan el mateix Khan va conduir un raid sobre la ciutat russa de Perm. Aquest atac va proporcionar l'excusa als russos per iniciar la conquesta de Sibèria.

Conquesta russa de Sibèria

Antecedents: Novgorod i Moscòvia

Els antecedents a la conquesta russa de Sibèria els podem trobar ja al segle xi, quan la República de Novgorod feia incursions i visites al territori siberià situat més enllà dels Urals, i d'aquestes incursions es passà al segle xiv a l'exploració del riu Obi i de la mar de Kara cap al 1364.^[5] Després de la caiguda de Novgorod, les seves comunicacions amb la Sibèria occidental passaren a mà del Gran Ducat de Moscou. D'aquest primer període moscovita cal citar l'expedició militar dels prínceps Fiódor Kurbski i Ivan Saltyk-Travin cap al maig de 1483, que es mogueren pels rius Tavda, Tura i Irtix, arribat fins al riu Obi. També es pot esmentar que, el 1499, moscovites i novgorodencs esquiaren fins a Sibèria occidental remuntant el riu Obi i sotmeteren algunes tribus locals.^[6]

Després de l'atac del Khan de Sibèria, Kutxum, el 1573, el gran comerciant Stróganov de Perm va enrolar a nombrosos cosacs per protegir els assentaments en els Urals. Stróganov li va recomanar al seu cap cosac, Iermak Timofeievitx, que conquerira el Khanat de Sibèria, amb la promesa de subministrament d'aliments i armes.

Conquesta

Iermak Timofeievitx

Iermak Timofeievitx va entrar a Sibèria l'any 1580 amb una tropa de 1636 homes, seguint els rius Tagil i Tura. L'any següent assetjaren amb èxit Isker, residència del Khan Kutxum en les proximitats del riu Tobol, prop d'on avui s'alça la ciutat de Tobolsk, amb una força de 500 homes. Kutxum va fugir i abandonà els seus dominis a Iermak, el qual les lliurà al tsar Ivan IV. Mentrestant, Kutxum es va retirar a l'estepa i en els anys següents reagrupà a les seves tropes, fins que va atacar per sorpresa a Iermak la nit del 6 d'agost de 1584, massacrant a la major part dels seus soldats. El mateix Iermak fou ferit i va tractar d'escapar nedant a través del riu Wagai (afluent de l'Irtix), però es va ofegar a causa del pes de l'armadura (fonts tàtares asseguren que aquesta versió fou inventada per salvar el seu honor i que en realitat fou massacrat amb la resta dels seus soldats). La resta de les tropes de Iermak sota el comandament de Mescheryak, es retiraren i van destruir al seu pas la ciutat de Qashliq.

El 1586 els russos tornaren a Sibèria, i després de sotmetre el Khanat a vassallatge i als mansis mitjançant l'ús d'artilleria, van establir una fortalesa en Tiumén, prop de les ruïnes Qashliq. Les tribus tàtares, sotmeses al Khan Kutxum, van ser atacades entre els anys 1584 i 1595. Malgrat tot, Kutxum no va ser capturat. Finalment, l'agost de 1598, Kutxum va ser derrotat en la batalla d'Urmin, prop del riu Obi. En el transcurs de la contesa, la família reial siberiana fou capturada per les tropes russes, però Kutxum tornà a escapar. Malgrat la seva fugida, la captura de la seva família va suposar el final de les activitats militars i polítiques del Khan, que es va retirar als territoris de l'Horda Nogai, al sud de Sibèria. Es creu que d'allí es va dirigir llavors a Bukharà i que, quan ja era vell, es quedà cec, i va morir a l'exili, lluny dels seus parents. La família del Khan va ser traslladada a Moscou, on van romandre com a ostatges. Els descendents d'aquella família van ser coneguts com els Prínceps Sibirsky, i se sap que la família va sobreviure almenys fins a finals del segle xix.

Després de la mort del Khan i la progressiva dissolució de la resistència siberiana organitzada, va començar l'expansió russa cap a l'est. Unes noves onades de bandes de caçadors i aventurers feren incursions anuals en territori siberià, amb el suport de Moscou. Es van construir forts i això va permetre que nous treballadors s'assentessin al voltant d'ells per subministrar aliments a les guarnicions militars presents. Per evitar conflictes amb les poblacions més nombroses del sud, els russos preferien avançar cap a l'est per latituds més altes. Avançaren en primer lloc cap al llac Baikal i després a la mar d'Okhotsk i el riu Amur. Malgrat tot, quan arribaren a les fronteres xineses, es van encontrar amb pobles equipats amb artilleria i van haver de detenir-se.

Els russos arribaren a l'oceà Pacífic l'any 1639.^[7] Després de la conquesta del Khanat de Sibèria, tot el nord d'Àsia (una àrea molt més extensa que l'antic Khanat) va passar a ser conegut com a Sibèria, i cap a l'any 1640 les fronteres orientals de Rússia s'havien expandit en milions de quilòmetres quadrats. Moltes de les ciutats russes modernes a la Sibèria occidental es fundaren durant el període del Khanat de Sibèria, incloent-hi Tiumén i Tobolsk. En certa manera, el Khanat va subsistir sota el títol subsidiari de "tsar de Sibèria", que va passar per complet de l'estil imperial dels autòcrates russos.

Sota l'Imperi Rus

L'expansió russa cap a l'est

Antic mapa d'Irkutsk,del Llac Baikal i dels seus voltants

El principal atractiu per atraure els cosacs russos a Sibèria era el comerç de pells de rabosa i altres animals. Els cosacs, al seu torn, mantingueren la població local sotmesa a Rússia i obligada a pagar iasak (impost) en forma de pells, a canvi de protecció militar enfront de les poblacions nòmades del sud. S'habilitaren camins cap a Moscou per al transport del iasak, per la qual cosa aquests camins es conegueren com a iasachnaia.

Alguns pobles natius, no obstant això, van mostrar resistència als russos, tot i que la major part de les vegades es van sotmetre, i fins i tot hi va haver pobles que van demanar una relació de subordinació, encara que a voltes més tard es negaren a pagar els iasak, o no van reconèixer l'autoritat de Rússia.^[8] Hi ha evidències de la col·laboració dels russos amb els pobles locals de Sibèria,^[9] tot i que cada vegada que avançaven cap a l'est, els natius oferien més resistència. Els grups més resistents foren els koriaks i els Txuktxis (de la península de Txuktxi), aquests últims amb un nivell de desenvolupament quasi de l'Edat de Pedra.^[10] Els tungus també van lluitar feroçment durant els anys 1607-1610 per la seva independència, però foren sotmesos cap a l'any 1623. Els buriats oferiren resistència, però entre 1631-1641 els cosacs erigiren fortaleses empallissades en el seu territori, i un fort en 1648 en el curs alt del riu Uda, més enllà del llac Baikal.

En 1628 els russos van arribar al riu Lena, i van erigir el 1632 la fortalesa i posteriorment ciutat de Iakutsk. Set anys més tard arribaren a la mar d'Okhotsk, a la desembocadura del riu Ulya. En 1643 els vaixells de Vassili Poyarkov aconseguiren descendir el riu Amur i arribar a Iacutsk per la mar d'Okhotsk i el riu Aldan. El 1649-1650 Ierofei Khabarov va establir el for d'Albazin a la riba del riu Amur, amb la intenció d'avançar cap al sud per les terres manxús, però la resistència d'aquest poble obligà els cosacs a abandonar Albazin i a frenar, mitjançant el Tractat de Nertxinsk (1689), les seves pretensions en la conca del riu Amur. Rússia es va concentrar aleshores en la colonització de les vastes extensions de Sibèria i en el comerç amb Xina a través de la ruta siberiana. El mateix any que Khabarov havia explorat l'Amur (1648), el cosac Semió Dezhnev navegà des del riu Kolimà al llarg de l'extrem nord-oriental d'Àsia fins a l'estret que seria descobert i descrit vuitanta anys després per Vitus Bering. Serien James Cook en 1778 i La Pérouse després d'ell els que establirien definitivament les característiques generals de la costa del Pacífic nord.

Primers assentaments i consolidació de la població

Torre del segle XVII del fort de Iakutsk

La població colona de Sibèria presentà moltes característiques similars als colons de les colònies dels occidentals del Nou Món, ja que durant els segles XVII i XVIII, els russos que emigraven a Sibèria eren fonamentalment caçadors i fugitius de la Rússia central, a saber, agricultors que escapaven de la servitud feudal, convictes fugitius i vells creients ortodoxos (raskolinki). Es van fundar forts per defensar els nous pobladors i els natius dels nòmades del sud. Sovint als voltants d'aquests forts sortia una ciutat, tal és el cas de Tomsk (1604) i Berdsk (1716). Al començament del segle xviii l'amenaça d'atacs dels nòmades va anar disminuint i la regió es va anar poblant cada vegada més i es va establir a les ciutats una vida cívica normal. Fou en aquest segle quan es constituí a Sibèria una nova gubèrnia (governació de l'Imperi Rus) administrativa amb capital a Irkutsk; més endavant, ja en el segle xix, es tornarien a crear noves gubèrnies: la primera, a Tomsk (amb capital a la ciutat homònima), i després a Ienissei (amb capital primer a Ieniseisk i després a Krasnoiarsk).

A la dècada de 1730 es va dur a terme el primer gran projecte industrial siberià, la producció metal·lúrgica establerta per la família Demidov. Aquesta indústria va propiciar la fundació de la ciutat de Barnaül, on l'empresa va organitzar institucions socials com la biblioteca, el teatre, etc. Durant els anys 1856-1857 Pyotr Semenov-Tian-Shanski va residir a la ciutat, i va escriure:

Els mateixos fets tingueren lloc en altres ciutats: es construïen biblioteques públiques, museus de tradicions locals, col·legis i teatres, encara que la primera universitat siberiana no fou inaugurada fins a l'any 1880 a Tomsk.

Els camperols de Sibèria, més que els de la Rússia europea, confiaven en la seva pròpia força i habilitats, ja que havien de lluitar contra un clima més difícil sense cap ajuda externa. La manca de condició de serf i de propietari també contribuí en el seu caràcter independent. A diferència dels seus compatriotes europeus, els camperols siberians no tingueren problemes sobre la disponibilitat de la terra, ja que la baixa densitat de població va permetre la capacitat per cultivar una parcel·la intensament en una sola filera, després deixar-la en guaret durant molts anys, i sembrar altres parcel·les. Aquest avantatge es féu notar en l'abundància d'aliments dels siberians front a l'escassesa que patien els russos occidentals. Leonid Blummer ha assenyalat que la cultura de l'alcohol diferia notablement, ja que un camperol siberià bevia amb freqüència, però de manera més moderada: "Per a un siberià el vodka no és una meravella, a diferència d'un camperol rus, que està disposat a beure una mar després d'haver-ne aconseguit". També les cases siberianes eren diferents de les típiques izbes russes: les cases eren grans, sovint de dos pisos, amb sostres alts i parets revestides amb taules i amb pintures a l'oli.^[12]

L'exploració de Sibèria

L'exploració científica dels territoris siberians es va iniciar durant el període 1733-1742 amb les visites de Messerschmidt, Gmelin i De L'isle de la Croyere, seguides per les de Müller, Fischer i Georgi. Tot i això, la primera exploració minuciosa del territori, amb registres topogràfics i descripcions de la fauna, flora i habitants del país va ser realitzada pel zoòleg i botànic alemany Peter Simon Pallas (1741-1811), juntament amb alguns estudiants russos. Els viatges de Christopher Hansteen i del físic alemanys Georg Adolf Erman (1806-1877) també suposaren un important avanç en l'exploració del territori.

Altres científics occidentals com Alexander von Humboldt, Christian Gottfried Ehrenberg i Gustav Rose també van fer algunes exploracions a Sibèria, cosa que va contribuir a donar un nou impuls al coneixement i exploració de la zona. El naturalista i geògraf alemany Carl Ritter (1779-1859) va elaborar en la seva obra Asien (1832-59) les bases d'un sòlid coneixement de l'estructura de Sibèria. Més tard, l'expedició d'Aleksandr Fiodorovitx Middendorf (1843-45) al nord de Sibèria, contemporània als viatges de Matthias Castrén per a l'estudi especial de les llengües ural-altaiques, va dirigir l'atenció cap a la zona nord i va despertar l'interès per la conca del riu Amur, que aviat va esdevenir una zona de permanent investigació, amb les expedicions d'Akhte i Schwarz (1852), que després exploraren la Sibèria oriental. Les investigacions en aquesta conca i a Sakhalín van atreure investigadors com ara Richard Maack, Schmidt, Glehn, Gustav Radde i Leopold von Schrenk, que realitzaren nous estudis sobre fauna, flora i habitants. El 1852 una expedició militar russa comandada per Nikolai Muraviov va explorar el riu Amur, i el 1857 uns colons i agricultors russos s'establiren al llarg de tot el curs del riu, cosa que suposava l'annexió del territori a Rússia, fet que va ser reconegut per Xina en el Tractat d'Aigun.

Encara que ja s'havia arribat a l'oceà Àrtic a la primera meitat del segle XVII, l'exploració de les seves costes no va ser començada fins al segle xviii, amb les expedicions de Dmitri Ovtsin, Fedor Minin, Vasili Prontxistxev, Lasinius i Dmitri Laptev, els treballs dels quals constitueixen una pàgina brillant en la història dels descobriments geogràfics.

La branca siberiana de la Societat Geogràfica Russa va ser fundada al mateix temps en Irkutsk, i després va esdevenir el centre per a l'exploració de Sibèria.

El segle XIX

Terra d'exiliats

Krasnoiarsk ha conservat el seu centre històric amb edificis de l'estil del segle XIX.

Sibèria va ser considerada un bon lloc d'exili per raons polítiques, ja que estava molt lluny de qualsevol país estranger. Un ciutadà de Sant Petersburg no desitjava escapar-se a través de l'immens camp siberià com feien camperols i delinqüents. Fins i tot les ciutats més grans com ara Irkutsk, Omsk i Krasnoiarsk no gaudien de vida social intensa i de la vida luxosa de les grans capitals russes. Entre els exiliats més nombrosos cal destacar els desembristes i els polonesos.

Unes vuitanta persones que participaren en la revolta desembrista (1825) foren condemnades a treballs forçats en Sibèria i a residir-hi de manera permanent. Onze dones els van seguir i s'establiren prop dels camps de treball. En les seves memòries, van donar fe de la benevolència i la prosperitat dels siberians rurals, i del tracte sever dels soldats i oficials:

Alguns desembristes van morir als camps de treball per malalties, uns altres sofriren xocs psicològics i fins i tot van embogir. Després de completar el període de treball obligatori, van ser condemnats a assentar-se en determinats pobles i ciutats petites. Allí, alguns començaren a fer negocis, el que tenien permís. Només uns anys més tard, a la dècada de 1840, se'ls va permetre traslladar-se a les gran ciutats o a establir-se en qualsevol lloc de Sibèria. El perdó sols va arribar el 1856, trenta-un anys després de la revolta, quan Alexandre II de Rússia, amb motiu de la seva coronació, els va perdonar i rehabilitar l'honor. Molts van tornar als seus llocs d'origen, però, no obstant això, hi hagué excepcions: Vladimir Fedoseevitx Raevskii va ser detingut per la participació en cercles desembristes el 1822, i el 1828 fou exiliat a l'aldea d'Olonki, prop d'Irkutsk. Allí es va casar i va tenir nou fills, comerciava amb pa, i va fundar una escola per a nens i nenes on ensenyava aritmètica i gramàtica. Després de ser perdonat per Alexandre II va visitar la seva ciutat natal, però va tornar novament a Olonki.

Vivint a les ciutas d'Omsk, Krasnoiark i Irkutsk, els desembristes contribuïren àmpliament a millorar la vida social i cultural. En Irkutsk, les seves cases són ara museus i en molts llocs hi ha plaques commemoratives amb els seus noms. Malgrat els desitjos de les autoritats centrals, els revolucionaris no se sentiren marginats a Sibèria. Més bé al contrari, els siberians havien viscut molt de temps per la seva banda i no sentien massa amistat per les autoritats. En molts casos, els exiliats van ser rebuts cordialment i adquiriren bones posicions.^[12]

Fiódor Dostoievski va ser exiliat a una katorga prop d'Omsk, i va fer el servei militar a Semipalàtinsk. En el servei també va haver de fer viatges a Barnaül i Kuznetsk, on es casà. Anton Txékhov no va estar exiliat, però el 1890 va fer un viatge per la seva banda fins a l'illa de Sakhalín a través de Sibèria, on va visitar una katorga. En aquest viatge va visitar Tomsk, que no li agradà gaire, i a continuació Krasnoiarsk, que considerà "la més bonica ciutat de Sibèria". Va assenyalar que malgrat que fos més un refugi de criminals que d'exiliats polítics, l'atmosfera moral era molt millor: no va sofrir cap robatori. Va fer l'observació que la demanda de desenvolupament cultural era evident, a més de l'aconseguida prosperitat econòmica.^[12]

Els transports i el ferrocarril Transsiberià

Article principal: Transsiberià

Creuant l'Angara a Irkutsk (1886).

Tomsk era la ciutat més gran de Sibèria a finals del segle XIX, però va ser deixada fora de la línia del Transsiberià

El desenvolupament de Sibèria es va veure obstaculitzat per la mancança de xarxes de transport en la regió, així com entre Sibèria i la resta del país. A part del trakt Sibirski, els camins aptes per al transport rodat eren pocs. Durant uns cinc mesos a l'any els rius eren el principal mitjà de transport; durant la meitat freda de l'any, la càrrega i els passatgers viatjaven en trineus arrossegats per cavalls sobre camins hivernals, molts d'ells en els mateixos rius, ara coberts de gel.

El primer vaixell a vapor en el riu Obi, l'Osnova de Nikita Miasnikov, va ser botat en 1844; no obstant això, els inicis del transport fluvial a vapor van ser molt difícils i fins al 1857 no es va desenvolupar i normalitzar al riu Obi. Per la seva part, al riu Ienissei van començar a funcionar el 1863, i al Lena i l'Amur durant la dècada de 1870.

Mentre la relativament plana Sibèria occidental estava almenys ben servida pel gegantí sistema fluvial de l'Obi-Irtix-Tobol-Txulim, els cabalosos rius de Sibèria oriental —Ienissei, Alt Angarà (el riu Angara, a partir de Bratsk, era difícilment navegable a causa dels ràpids) i Lena— eren en la seva majoria navegables només de nord a sud. Un intent per solucionar una mica la situació fou la construcció del Canal Obi-Ienissei, que no va ser gaire exitós. Només un ferrocarril podria ser una solució per als problemes de comunicació del país.^[14]

Els primers projectes per construir una línia de ferrocarril a Sibèria van sorgir des de la creació del ferrocarril Moscou-Sant Petersburg. Un d'aquells va ser el projecte Irkutsk-Txità, que pretenia connectar Irkutsk amb el riu Amur i, en conseqüència, dur-lo fins a l'oceà Pacífic.

Abans de 1880 el govern central poques vegades va respondre a aquests projectes, degut a la debilitat de les empreses de Sibèria, a la por de la integració dels territoris siberians amb la regió del Pacífic, en comptes de Rússia, i que, per tant, caigués sota la influència dels Estats Units i del Regne Unit. La lentitud i torpesa de la burocràcia, i la por dels riscos financers, també van contribuir a la inacció: el sistema financer sempre va subestimar els efectes beneficiós de la via fèrria, suposant que absorbiria només el tràfic existent.

No obstant això, la temor a perdre Sibèria va convèncer Alexandre II el 1880 per prendre la decisió de construir el ferrocarril, i l'any següent van començar les obres. El Transsiberià va donar un gran impuls a l'agricultura siberiana, cosa que va permetre incrementar les exportacions a la Rússia central i als països europeus. Va afavorir no sols els territoris més propers al ferrocarril, sinó que també els relacionats amb els rius meridionals, com ara l'Obi (Altai) i el Ienisei (regions de Minusinsk i Abakan). L'agricultura siberiana exportava una gran quantitat de blat barat a Occident, mentre l'agricultura en la Rússia central encara estava sota la pressió de la servitud, que va abandonar oficialment amb l'anomenada reforma d'emancipació de 1861.

Així, per defensar-la i evitar la possible desestabilització social, el 1896, quan les parts orientals i occidentals del Transsiberià no estaven encara connectades, el govern va introduir l'aranzel Txeliàbinsk (em rus,Челябинский тарифный перелом), una barrera aranzelària per al blat en Txeliàbinsk, i una barrera pareguda en Manxúria. Aquesta mesura va canviar la manera en què s'exportava la producció de cereals: van sorgir molins a Altai, Novossibirsk i Tomsk; moltes finques es passaren a la producció de mantega. De 1896 a 1913, Sibèria va exportar de mitjana 30,6 milions de puds (500.000 tones aprox.) de productes cereals anuals (en blat o farina).^[15]

Principis del segle XX

El programa de reassentament de Stolypin

Molins de vent ideats per Prokudin-Gorskii a Sibèria Occidental.

Una de les primeres campanyes d'assentaments fou realitzada en temps de Nicolau II de Rússia, sota la direcció del Primer Ministre Piotr Stolipin durant 1906-11. Les zones rurals de Rússia central estaven molt poblades, mentre que l'Orient encara poc poblat, malgrat l'existència de terres fèrtils. El 10 de maig de 1906, per decret del tsar, es va concedir als agricultors el dret a la transferència, sense cap restricció, en els territoris asiàtics de Rússia, i obtenir terra barata o gratuïta. Una gran campanya publicitària es va dur a terme amb la impressió de sis milions de pamflets i cartells, titulats Què dóna el reassentament als camperols i Com viuen els camperols a Sibèria, que es van distribuir per les zones rurals mitjançant trens especials de propaganda. Es van preparar també trens per al transport d'emigrants. L'Estat va concedir préstecs als colons per a la construcció de granges.

No tots els colons van decidir quedar-se a les noves terres, ja que el 17,8% van tornar als seus llocs d'origen. Tot i això, en total, més de tres milions de persones es reassentaren de manera oficial a Sibèria, i 750.000 hi van arribar a peu. De 1897 a 1914 la població es va incrementar el 73% i l'àrea de terra cultivada es va duplicar.^[16]

Esdeveniment de Tunguska (1908)

Article principal: Esdeveniment de Tunguska

Fotografia de l'Acadèmia Soviètica de Ciències 1927,expedició dirigida per Leonid Kulik

L'esdeveniment de Tunguska, o explosió de Tunguska, va ser una forta explosió esdevinguda prop del riu Podkamennaia, en el territori que avui és el Krai de Krasnoiarsk, al voltant de les 7.14 del matí^[17] (0.14 UT, 7.02 del matí, hora solar local)^[18] el 30 de juny de 1908 (17 de juny del calendari julià, en ús a nivell local en aquell moment).

La causa de l'explosió és polèmica i avui en dia molt discutida. Encara que la causa és un tema de debat, es creu que va ser causada per l'explosió d'un fragment de meteorit o d'un cometa gran a una altura de 5.100 metres de la superfície de la Terra. Diversos estudis han donat diferents estimacions de la mida de l'objecte, però s'ha establert consens entorn d'unes poques desenes d'amplària.^[19] Encara que es creu que ha estat l'impacte més gran en la història recent de la Terra,^[20] hi ha hagut impactes de grandària similar en zones oceàniques que han passat desapercebudes abans de l'arribada de la vigilància per satèl·lit en els anys 60 i 70. A causa del fet que l'esdeveniment ocorregué en una zona remota, hi va haver pocs danys en vides humanes o materials i, de fet, fins a algunys anys després no es va estudiar degudament.

La primera expedició en arribar al lloc de l'esdeveniment ho va fer més d'una dècada després de l'explosió: el 1921, el mineralogista rus Leonid Kulik, que visitava la conca del riu Tunguska Podkamennaia com a part d'un estudi de l'Acadèmia Soviètica de Ciències, va deduir pels relats locals que l'explosió havia estat causada per un enorme impacte de meteorit. Va convèncer el govern soviètic per finançar una expedició a la regió de Tunguska, d'acord amb la perspectiva que el ferro meteòric podria ser rescatat i ajudar la indústria soviètica.

L'expedició de Kulik va arribar al lloc el 1927. Per la seva sorpresa, no va trobar cap cràter i, en canvi, sí que va trobar una regió d'arbres cremats en uns 50 km al voltant. Alguns a prop de la zona zero sorprenentment romanien encara drets, sense branques ni escorça, mentre que els més allunyats havien estat tombats en una direcció que marcava el centre.

Sibèria sota l'URSS

Revolució Russa, dominació blanca i secessionisme

L'esclat de la Revolució Russa suposà en aquest territori un enfonsament de l'autoritat russa en un primer moment, tot i que posteriorment a la Revolució d'Octubre de 1917 i enmig de la Guerra Civil Russa, Sibèria es transformaria majoritàriament en una zona de domini blanc, des d'on l'Exèrcit Blanc, menxevics i social-revolucionaris, units per l'antibolxevisme i amb el suport de potències estrangeres, intentarien fer front a les forces bolxevics sota el govern de Lennin, amb el control de la Rússia central. També aparegué un minoritari moviment independentista/nacionalista siberià que se sumà a aquestes forces antibolxevics, tot i que intentà aprofitar els desordres de la guerra civil russa per fer valer les seves aspiracions d'una Sibèria autònoma.

Govern provisional de Sibèria (novembre del 1917)

El moviment independentista/nacionalista de Sibèria fou fundat per Iadrintsev, Shapov i Potanin durant el segle xix. Aquest últim va ser un dels fundadors de la "Duma" siberiana a l'agost de 1917 i més tard president del govern autònom.

El 2 d'agost de 1917 es va hissar a Tomsk, a l'inici de l'assemblea regional, una bandera blanca i verda amb la inscripció "Visca Sibèria autònoma" (Zazdrastvuyet avtonomnaya Sibir). Aquests colors siberians ja apareixien en un pamflet independentista datat el 21 de maig de 1865. El 5 d'agost de 1917 les organitzacions públiques reunides a l'assemblea regional de Tomsk van adoptar una bandera nacional de Sibèria amb els colors tradicionals: el blanc representant la neu i el verd els boscos (la taigà), dividida en diagonal des de la part superior de l'asta fins a la part inferior del vol, amb la part de dalt verda i la part de baix blanca. El 8 d'octubre de 1917 es va celebrar un congrés regional de tota Sibèria.

Bandera nacional de Sibèria

El desembre de 1917 a Ucraïna es va formar un Comitè Militar revolucionari siberià que va aprovar la creació de regiments siberians separats dins l'octau exèrcit rus estacionat al front romanès. Aquestes unitats van utilitzar cintes blanques i verdes per identificar-se. El 22 de desembre de 1917 la situació es va reproduir al 16è exèrcit estacionat al mateix front.

El desembre de 1917 el Congrés regional extraordinari de Sibèria va proclamar una autoritat regional autònoma. El gener de 1918 delegats de Sibèria van formar una Duma regional. El 28 de gener de 1918 es va obrir el primer parlament siberià a Tomsk i es va formar un govern de Sibèria dirigit per Piotr Derber que va començar a actuar el març de 1918, però va ser dissolt pels bolxevics el maig, quan van ocupar Tomsk.

Comissariat de Sibèria Occidental (maig del 1918)

Les notícies del Tractat de Brest-Litovsk, que suposaven la sortida de Rússia de la guerra, van alarmar als presoners Txecs de Sibèria, partidaris del Consell Nacional txec que desitjaven retornar al seu país per combatre pel Consell nacional i aconseguir la independència. Els bolxevics els van negar el pas. Els txecs es van revoltar i van ocupar Samara, on varen formar un govern conegut com Komutx (Comitè de membres de l'assemblea Constituent) amb la pretensió de representar tota Rússia. Després de l'ocupació de Novonikolàievsk (avui Novossibirsk) per la Legió Txeca, els delegats siberians van establir el Comissariat de Sibèria occidental (26 de maig de 1918) dirigit per Piotr Derber, que el juny de 1918 va establir la seva residència a Omsk.

Segon Govern Provisional Siberià (juny del 1918)

Els blancs, gràcies a la rebel·lió dels presos txecs, van poder ocupar Tomsk el juny de 1918, on el dia 23 es va formar el segon govern provisional siberià, en el qual va tenir un paper destacat Piotr Vologodosky. Poc després a Omsk es va proclamar la independència de Sibèria (4 de juliol de 1918). El setembre Piotr Vologodoski va trencar amb el govern de Tomsk i se'n va anar a Ufa, on va assumir el poder declarant-se partidari d'una dictadura militar. A Ufa el govern provisional dels Urals va quedar substituït per un directori amb Vologodoski, Avksentiev, el General Boldirev, Vinogradov i Zenzinov (Directori d'Ufa). El govern siberià de Tomsk va fugir cap a Omsk, on l'octubre es va imposar el Directori. El 18 de novembre de 1918 el cop d'estat de l'almirall Koltxak establí la dictadura i va posar fi de facto al govern independent siberià.

Directori d'Ufa (setembre del 1918)

Piotr Vologodoski abandonà el govern siberià de Tomsk i es traslladà a Ufa, on se li entregà el poder i constituí un Directori que preconitzava la Dictadura per fer front als bolxevics (setembre de 1918). El Directori va assumir el poder a Omsk (9 d'octubre de 1918) i va subsistir formalment fins al 18 de novembre de 1918, quan el cop d'estat de Koltxak va entregar-li tot el poder. El Directori fou dissolt.

Govern Provisional de totes les Rússies a Omsk (novembre del 1918)

Koltxak era considerat el dictador necessari per fer front als bolxevics i va assumir el govern i el comandament de les forces armades. L'assistiren els consellers dels aliats, els generals Ianin i Knox. Koltxak disposava d'un exèrcit amb 112.000 soldats. Va intentar avançar cap a l'oest amb ajuda dels txecs i el febrer de 1919 va establir el seu quartell general a Irkutsk. El 6 de març de 1919 Koltxak va iniciar la seva ofensiva entrant a Ufa. A l'abril Lenin va fer una crida reforçar el front oriental i 15.000 comunistes es van allistar sota el comandament de Kamenetz i amb el General Frunze a l'ala Sud. Els xocs sagnants de l'abril van fer retrocedir Koltxak (al maig) i els bolxevics van recuperar Ufa. Kamenetz era partidari d'acabar amb les forces de Koltxak mentre Patsetis i Trotski preferien combatre Denikin al Caucas. Stalin va afavorir Kamenetz i va fer prevaldre els seus punts de vista. La mort del cap bolxevic de l'Ural, Vasili Txapaev, no va impedir els avanços comunistes que durant l'estiu van ocupar extensos territoris incloent Perm, arribant a només 509 km d'Omsk. L'agost els txecs van arribar a Kazan, però la varen perdre el setembre davant els bolxevics. El 12 de novembre de 1919 Koltxak i el seu primer ministre Pipilaev van sortir d'Omsk cap Irkutsk (en un tren blindat) i els bolxevics van entrar a Omsk el dia 14 de novembre de 1919. A la zona oriental de Sibèria van arribar tropes japoneses a finals de 1919 (vuitanta mil soldats) que van imposar el terror; també van arribar forces de països europeus i dels Estats Units, i de la Xina. Els guerrillers comunistes actuaven a la zona i a finals de 1919 s'acostaren a Irkutsk, on es dirigia el tren blindat de Koltxak. La legió txeca va retirar el seu suport a Koltxak. El 4 de gener de 1920 Koltxak va resignar el poder en l'ataman suprem Gregori Semenov (el lloctinent del qual era el general Roman Ungern von Sternberg), el qual era el cap d'un grup d'atamans que dominava tota la regió del Baikal a través de la imposició del terror mitjançant successives massacres (al seu govern se li deia la Atamanxina). El gener de 1920 un comitè revolucionari va prendre el poder a Irkutsk i va establir el govern anomenat "Centre Polític", que va donar pas al poder bolxevic (febrer).

Centre Polític (gener 1920)

Abans que Koltxak arribés a Irkutsk, una rebel·lió va portar al poder als menxevics social revolucionaris (al gener), que van formar el govern anomenat Centre Polític. El 15 de gener Koltxak fou arrestat pels txecs (els aliats del general Yanin n'estaven assabentats), que el van entregar al Centre Polític.

A finals de gener el Centre Polític va traspassar el poder als bolxevics, i també va entregar al presoner. Com que els blancs havien iniciat un contraofensiva cap a Irkutsk, l'almirall Koltxak fou executat sense judici per la Txekà (7 de febrer de 1920) i el seu cadàver llançat al riu Angara.

Col·lectivització, industrialització i Gulag

En la dècada de 1920, sota l'URSS, l'agricultura siberiana va entrar en decadència, a causa del fet que després de la Guerra Civil hostatjava un gran nombre d'immigrants que van explotar intensivament la terra, esgotant-la, de manera que les males collites hi van ser freqüents.^[21] L'agricultura no va ser destruïda durant la guerra, però la desorganització de les explotacions va dur a la desestabilitat d'aquesta, i va reduir els ingressos dels camperols. D'altra banda, la prodrazviorstka i després l'impost sobre els aliments naturals van contribuir al descontentament general. Entre 1920i 1924 hi va haver una sèrie de disturbis contra els comunistes en les zones rurals, amb més de quaranta mil persones involucrades.^[22] Tant els antics blancs com els antics partisans "rojos", que abans lluitaven contra Koltxak i constituïren la principal força dels comunistes en aquella zona, van participar en els disturbis. Segons una enquesta de 1927 en l'Óblast d'Irkutsk, els camperols van dir obertament que havien participat en la rebel·lió contra les autoritats i que esperaven ajuda estrangera.^[23] Cal assenyalar que també les autoritats soviètiques van declarar mitjançant un decret especial a les constructores i treballadors com a "enemics del poble".

La joventut, que havia estat socialitzada després de la guerra, s'hi va militaritzar intensament, i el govern soviètic va impulsar la propaganda militar a través de la Komsomol. Hi ha moltes proves documentades de "bandolerisme roig", especialment al camp, amb la profanació d'esglésies i tombes cristianes, i fins i tot assassinats a sacerdots i creients. També hi va haver casos d'arbitrarietat en l'administració de la justícia, tot i que les autoritats van tractar de combatre aquest fenomen.^[23]

En 1930, el govern estalinista va iniciar la col·lectivització de la terra i es va posar l'etiqueta de "kulak" (raskulatxivanie) a les famílies acomodades que vivien a Sibèria. També es van donar casos d'etiquetatge a persones que simplement protestaven. Coincidint amb aquesta època d'industrialització forçada i col·lectivització, es va desenvolupar una sonada repressió a aquelles persones que s'hi oposaven, motiu pel qual nombroses famílies de la Rússia central van ser exiliades a Sibèria, i les autòctones van ser exiliades a les regions del nord, com Evenk, Khanti-Mansi okrugs i la part nord de l'óblast de Tomsk. La col·lectivització va substituir el tradicional i eficaç mode d'explotació siberià de la terra, pel que algunes zones van perdre productivitat, sent encara avui dia un problema que no s'ha corregit.

En les ciutats, durant la NEP del govern de Lenin, i més tard, impulsades per la voluntat socialista, les autoritats van fer intents de construir noves ciutats socialistes igualitàries segons els patrons del constructivisme de moda imperant, tot i que els resultats posteriors no van ser del tot els previstos i en algunes ciutats sols s'hi va dur a terme una part del projecte. Per exemple, el teatre de Novossibirsk va ser inicialment dissenyat segons els patrons constructivistes purs per arquitectes que en aquells moments es trobaven a l'exili, però a mitjans dels anys trenta, amb la irrupció del classicisme, va sofrir una sèrie de modificacions que van canviar la seva concepció.

Òpera i teatre de ballet de Novossibirsk

Novossibirsk va ser la ciutat afavorida durant la dècada de 1930, malgrat que Omsk va ser la ciutat que més va créixer després de la construcció del Transsiberià, i va esdevenir la ciutat més gran de Sibèria en aquells moments. La industrialització durant aquells anys també es va fer notar en altres llocs del país, com en la Conca de Kuznetsk, on va tenir lloc l'ambiciós projecte de desenvolupament regional basat en la indústria pesant (mineria de carbó i metal·lúrgia del ferro), o en la ciutat de Norilsk, a les regions del nord siberià, on es desenvolupà la mineria de níquel i altres metalls (cal dir que avui en dia també és una de les regions més contaminades del món). La industrialització també va arribar a les ciutats de la Ruta del Mar del Nord.

Cal esmentar també la cara més negra del període estalinista a Sibèria, que no fou altra que l'extensió i creació dels anomenats "Gulags", camps de treballs forçats amb penoses condicions de vida on eren deportats criminals i deliqüents, així com nombrosos presos polítics i dissidents de Stalin. Els Gulags van ser creats durant el tsarisme ja com a centre de repressió i deportació, però durant l'època estalinista es van multiplicar. Es calcula que les morts durant el període de 1930 a 1956 ascendeixen a 1.606.748 persones (encara que no es compten els ajusticiats durant la Gran Purga).

Segona Guerra Mundial

En juny de 1941, Hitler va iniciar per sorpresa la invasió de la Unió Soviètica durant l'operació militar més gran de la història (Operació Barbarroja): les forces cuirassades alemanyes van engolir en molt poc de temps milers de quilòmetres de territori soviètic derrotant a un Exèrcit Roig desprevingut i debilitat per les purgues que no va ser capaç d'aturar a la Wehrmacht fins que aquesta no es va trobar a les portes de Leningrad i de Moscou. El govern de Stalin va tractar de protegir i salvar les indústries russes evacuant-les cap als Urals i a Sibèria, davant la previsió que poguessin ser capturades pels alemanys. D'aquesta manera, moltes empreses i treballadors van ser traslladats a les ciutats siberianes mitjançant el ferrocarril. Es van muntar les indústries militars prop de les estacions de tren davant la necessitat de munició i d'equipament militar de l'exèrcit. Els edificis dels tallers es van construir de manera simultània a la producció.

La majoria de les indústries evacuades es van quedar en les seves noves ubicacions després de la guerra, i van contribuir en gran mesura a augmentar la producció industrial siberiana, i es van convertir en el nucli de moltes ciutats com ara Rubtsovsk. La ciutat més a l'est que va rebre indústria va ser Ulan-Udè, ja que Txità es considerava perillosament a prop de la Xina i del Japó.

Al final de la guerra, milers de soldats i oficials captius dels exèrcits alemanys i japonesos van ser condemnats de diversos anys de treballs forçats en totes les regions de Sibèria. Aquests camps varen ser dirigits per una administració diferent que les dels Gulags, encara que, tot i així, molts d'ells van trobar la mort, especialment durant els hiverns, tot i que no era la intenció de les autoritats dels camps. Les seves tasques van ser prou variades, des de cultivar vegetals fins a la construcció del ferrocarril Baikal-Amur.

També caldria anomenar dins d'aquesta època de guerra el decret del 28 d'agost de 1941 que va emetre el Soviet Suprem a instàncies de Stalin, "Sobre el reassentament dels alemanys de la regió del Volga", per la qual molts d'ells van ser deportats a diverses zones rurals del Kazakhstan i Sibèria.

L'expansió industrial

Central hidroelèctrica de Krasnoiarsk

En verd, la línia Baikal-Amur; en roig, el Transsiberià

Durant la segona meitat del segle xx, les exploracions amb vistes de l'explotació de recursos naturals i hidroenergètics continuaren. Molts projectes van ser planejats, però les guerres i el canvi d'opinions constant de les autoritats soviètiques els van anar ajornant en la seva aplicació.

El projecte més famós va ser el de la construcció del ferrocarril Baikal-Amur, paral·lel al Transsiberià però més al nord. Es va projectar a causa del fet que es considerava que aquest últim passava perillosament molt a prop de la frontera xinesa. La seva construcció es va iniciar abans de la Segona Guerra Mundial, i van quedar suspeses les obres durant la guerra i es van reprendre al final. Després de la mort de Stalin la construcció es va tornar a paralitzar i es van reprendre anys després, sota Bréjnev.

L'allau de centrals hidroelèctriques construïdes en les dècades dels 60 i 70 en el riu Angarà va ser un projecte similar al de la Tennessee Valley Authority als Estats Units, i van possibilitar la construcció i posada en marxa de grans instal·lacions productives, com ara les plantes d'alumini de Bratsk i Ust-Ilimsk, la mineria en la conca de l'Angarà i les plantes fusteres. El preu de l'electricitat en la conca de l'Angarà era el més baix de tot Rússia, no obstant això, hi ha projectes en aquesta zona que encara avui esperen ser acabats.

La cara més negativa d'aquest desenvolupament van ser els danys ecològics que van ocasionar deguts a l'excessiva grandària de les preses i els baixos nivells de producció. També van contribuir a l'augment de la humitat en un clima ja difícil. Aquests inconvenients van fer que un altre projecte de construir una gran central hidroelèctrica en el riu Katun, en les muntanyes d'Altai, durant la dècada del 1980, originés grans protestes públiques i fos suprimit.

Algunes ciutats siberianes estaven molt vinculades amb la indústria militar, algunes de les quals estaven a prop de centres militars importants com el NPO Vektor (Novossibirsk) i eren ciutats tancades, com Seversk o Vladivostok, a l'oceà Pacífic. A finals dels anys 80 una gran part de la producció industrial d'Omsk i Novossibirsk (sobre el 40%) provenia de la producció d'equipament militar. Quan l'Estat va deixar d'invertir fons en aquest sector amb la Perestroika, una gran part va fer fallida i va deixar pas a una crisi econòmica regional.

El segle XXI

Akademgorodok, una ciutat científica prop de Novossibirsk

La branca siberiana de l'Acadèmia Russa de les Ciències reuneix avui dia una gran quantitat d'instituts d'investigació en les ciutats més grans, i l'Institut Budker és el més gran de Física Nuclear en Akademgorodok (ciutat científica), a prop de Novossibirsk. Unes altres ciutats científiques, o simplement districtes integrats per instituts d'investigació, també anomenats Akademgorodok, es troben en ciutats com Tomsk, Krasnoiarsk i Irkutsk. Aquests llocs són els centres de nou desenvolupament de les noves tecnologies, especialment els centres de Novossibirsk, amb el malnom de Silicon Taiga, i a Tomsk.

Hi ha un nombre d'empreses amb seu a Sibèria que han estès el seu negoci d'alguns productes a nivell supra-regional i a nivell estatal. Alguns artistes siberians i indústries han creat centres que ja no estan centralitzats en Moscou, com Idea^[24] (festival de baix cost) o Golden Capital^[25] (premi anual d'arquitectura).

Perspectives futures

Un nou edifici (2003) d'apartaments en Novossibirsk

Fins a la finalització de l'autopista de Txità-Khabarovsk, el Transbaikal era un atzucac per al tràfic de vehicles. Encara de recent construcció, aquesta carretera no sols ha beneficiat els viatges cap a o des de les províncies del Pacífic, sinó que també ha impulsat la colonització i expansió industrial en les regions aïllades i escassament poblades del territori de Zabaikal i de la província d'Amur.

L'expansió de les xarxes de transport seguirà per definir les direccions del desenvolupament regional de Sibèria. El següent projecte que es durà a terme és l'ampliació del ramal de ferrocarril a Iakutsk. Un altre gran projecte, proposat ja en el segle xix com una opció septentrional per al ferrocarril Transsiberià, és el ferrocarril Siberià del Nord, entre Nijnevartovsk, Beli Iar, Lesosobirsk, i Ust-Ilimsk. Els Ferrocarrils de Rússia també han suggerit un ambiciós projecte d'un ferrocarril a Magadan, la península de Txuktxi i després un túnel sota l'estret de Bering fins a Alaska.

Mentre els russos segueixen emigrant des del Districte Federal de Sibèria i del Districte Federal del Llunyà Orient cap a la Rússia occidental, les ciutats de Sibèria atreuen mà d'obra (legal o il·legal) de les repúbliques d'Àsia central i de la Xina. Encara que els nadius són conscients de la situació, en la Rússia occidental el mite de milers i milions de xinesos vivint en el Transbaikal i en Llunyà Orient està molt estès.^[26] per la qual cosa no és infreqüent, sobretot a l'oest dels Urals, la por d'una suposada annexió per part de la Xina del sud-est de Sibèria.

Vegeu també

• Kets


• Història de Rússia

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Sibèria